Societat Catalana de Pedagogia

Assemblea General de 2012

intervenció final del president

Hem tractat els assumptes de gestió de la societat, com correspon. Hem volgut donar contingut pedagògic a la trobada. Fem reconeixement a Maria Teresa Codina perquè és un referent de la renovació pedagògica i l’escola catalana per a tots.

Hem volgut actualitzar a la carpeta vint referents de l’educació, els darrers de pedagogia científica. Dones i homes que han fet clares aportacions i a Catalunya ens n’hem fet ressò, hem seguit les seves propostes.
(esment dels educadors i pedagogs que han influït, reproduïts en imatge a la contraportada)

I per davant hem actualitzat mestres, pedagogues i pedagogs de casa, de Catalunya, trenta. Avui, que és tan fàcil poder veure’ls la cara, no sigui que ens quedi oblidada la seva aportació generalment singular i rellevant. I no l’hem d’oblidar perquè té actualitat, dóna resposta als problemes d’ensenyament-aprenentatge que no tenim ben resolts.
(esment dels pedagogs / pedagogues i les seves aportacions, reproduïts en imatge a la portada)

L’educació al segle XX va ser molt important per Catalunya. Escola catalana, en llengua i continguts i renovació pedagògica amb fonament científic ha estat un binomi inseparable.
1908-1023 pressupost per a l’escola catalana i Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.
1931-1939 renovació pedagògica i escola catalana de la Generalitat.
1965-1980 renovació pedagògica i escola catalana d’institucions: Òmnium Cultural i Rosa Sensat
1981-2012 govern autònom de l’educació amb la Generalitat però hi ha hagut agressions a la llengua de l’escola.

Vivim el període més llarg d’estabilitat que hem tingut per consolidar l’escola catalana i pedagògica. Els resultats són limitats, massa limitats. Els molts canvis de lleis ens han distret més que no han contribuït a resoldre els problemes ben coneguts. Les agressions a l’escola catalana i contra l’ensenyament de la llengua a tots els ciutadans s’activen periòdicament. La inversió en activitats de formació dels docents ha estat durant anys molt important però els equips de mestres estables amb direcció pedagògica consistent són escassos. A l’educació secundària hi ha professors d’alta competència i experiències reeixides però no s’arriba a tots els alumnes i hi ha poc sentit institucional (malgrat que la denominació d’institut sigui tan apreciada).

Aquella primera renovació pedagògica amb difusors de pedagogia com Palau Vera i Eladi Homs, amb directors com Rosa Sensat i Alexandre Galí va ser tallada per una primera dictadura. La segona renovació pedagògica amb l’acció de govern de la Generalitat havia d’arribar a totes les escoles de Catalunya però el cop d’Estat i la segona dictadura van voler extingir l’escola catalana, la pedagogia renovada i tots aquells mestres i professors com Pau Vila, Joaquim Xirau, o Hermínio Almendros que després van ser tan reconeguts als països del seu exili forçós.

La tercera renovació pedagògica. “Educar en temps difícils” va recuperar l’escola catalana amb Joan Triadú, Joaquim Arenas… i va fer néixer tota una coordinació d’escoles i un moviment de mestres amb Marta Mata, Maria Teresa Codina… malgrat la burocràcia inoperant que vigilava que l’escola no fos catalana.

Amb la recuperació de la Generalitat i un Departament d’Ensenyament propi vàrem posar tota la confiança en la nostra administració que impulsava l’escola catalana i la renovació pedagògica. Moltes de les escoles creades varen fer opció d’escola pública. A vegades ens sentim desconcertats. Malgrat esforços i iniciatives no pensem que l’ensenyament assoleixi les finalitats projectades per a tots, ja no sols en resultats d’aprenentatge sinó en maduresa personal i social i en gust pel coneixement i la cultura.

Apuntem dues explicacions que hem d’estudiar conjuntament i a fons.

Explicació interna. No acabem de tenir ben articulat:
• fer escola (descripció i narració de la pràctica)
• pensar l’educació (invenció, dissenys d’intervenció, estructuració del coneixement)
• decidir l’educació (elaborar lleis i normativa; assignar recursos i distribuir-los compensatoriament)

Trobem a faltar aquella sinergia que varen tenir Joaquim Xirau, professor de pedagogia a la Universitat de Barcelona, Alexandre Galí, mestre aplicador i experimentador i Hermínio Almendros, inspector escolar difusor de tècniques didàctiques i d’organització escolar. De fons, una Generalitat de Catalunya que donava tot el suport i una Universitat de Barcelona com a institució de cultura.

Explicació externa. L’escola, amb els recursos actuals, no pot fer front a la influència de la societat de comunicació de masses i de consum. Els patrons familiars queden altament condicionats per la influència dels mitjans de comunicació, les modes i tendències, darrera de les quals hi ha moltes vegades poc més que crida al consum.

És per això que insistim que avui la pedagogia ha d’estar atenta a l’actualitat, tant com al fonament o la cultura de prestigi per poder assolir les finalitat educatives amb tots els alumnes. I aquesta és una tensió pedagògica que s’ha de mantenir: ni fer-ho tot perquè agradi l’infant o jove, ni fer-ho tot perquè és fonamental en la cultura.

Aquesta insatisfacció del resultat de l’educació escolar és identificada per a molts com “fracàs escolar”, expressió que té significat confús i duu tota la càrrega a l’alumne i, quan afecta molts alumnes, passa la càrrega al mestre o professor. Lamentablement, és una interpretació, sempre feta des d’una perspectiva, la de pares, la de mestres o la de l’Administració però generalment mal analitzada i esbiaixada. És una assumpte que demana el nostre estudi, des de la pedagogia i abordant tota la seva complexitat atès que les explicacions sociològiques queden curtes.

Només un apunt, una primera distinció per orientar les decisions a prendre. La primera distinció és saber si la causa està en l’alumne o fora de l’alumne per saber si la intervenció inicial és pedagògica (sobre l’alumne) o ha de ser de política d’educació (sobre les circumstàncies de l’alumne). L’exemple de la salut ens pot servir d’analogia en aquest cas. Si algú està malalt pensem que pot caldre una intervenció mèdica, sigui quirúrgica o amb fàrmacs. Convé però que el metge que intervé sàpiga distingir malaltia de desnutrició. Si la persona està malalta per falta d’aliment, per mala alimentació, el que cal afrontar és una bona alimentació. I l’analogia és que si els alumnes no arriben a la institució escolar ben alimentats -ben alimentats de cultura volem dir- podem fer molt tractament pedagògic però serà poc eficaç. Les condicions d’alimentació cultural de la ciutadania es poden canviar amb decisions de política, política de l’Administració i també responsabilitat social de les empreses de comunicació i de lleure.

Com a Societat Catalana de Pedagogia, professionals que d’una manera o altra estem a l’educació, volem contribuir a clarificar les causes d’aquesta insatisfacció què vivim i proposar línies d’intervenció, pedagògica o política fonamentades en el coneixement, que puguin beneficiar al conjunt de la ciutadania. Aquesta es la nostra acció de voluntariat, de compromís amb les persones que viuen a les terres de llengua catalana.

Barcelona, 20 de juny de 2012